Quan escolte parlar l’alcalde d’esta ciutat de la gratuïtat de l’aparcament del nou hospital comarcal a Gandia, no tinc intenció de fer cap aplaudiment, i açò ho vaig a explicar. En primer lloc, hi ha coses que resulten una obvietat. Un hospital en terreny públic ha de tindre un aparcament públic, això hauria d’haver estat des del principi una cosa innegociable.

Una gran majoria d’esta societat sap que el PP a nivell autonòmic que és qui té les competències en matèria de sanitat, ha malgastat els diners de tots i cada un dels valencians i les valencianes amb esdeveniments i obres innecessàries, uns diners que han fet que no tinguem tants col·legis ni centres de sanitat com mereixem. I, evidentment, el PP expert en privatitzar, ha fet aparcaments de pagament a altres ciutats, amb l’excusa de la crisi. Però, la crisi de la qual parlen ells, els polítics valencians del partit popular, és una crisi que han generat ells mateix, no les persones. I, és que hem deixat de pensar en el fet que hi ha coses que són evidents, que les persones tenim uns drets que aconseguim també pel simple fet de pagar uns impostos i que ja no ens val allò de la crisi, perquè si hi ha crisi, com pot ser que ajuntaments com el de Gandia continuen malgastant diners refent places i parcs? El que pot fer el PP és deixar de parlar ja de crisi, sinó parlar de les seus prioritats com a partit. Un partit que no ha fet cap gest per assumir la seus responsabilitat en la nefasta gestió dels diners públics. No s’esperen disculpes, i a sobre, ells continuen cobrant.

Per tant, no hem de donar a ningú les gràcies per un aparcament públic gratuït que és el que realment pertoca. Així que ja està bé de tant de cinisme i medalletes per drets que que haurien de ser normals i evidents. I qui vullga guanyar unes eleccions que siga coherent amb allò que defensa i allò que fa a Gandia i a qualsevol poble i ciutat, perquè el pati està molt però que molt rebolicat.

I ara és quan podem tornar a parlar de les escoletes infantils de Gandia -que no se m’obliden- pagades amb diners públics, i privatitzades pel govern d’esta ciutat regalant unes instal·lacions a un grup empresari. Eixa és una altra de les prioritats de Torró i companyia en esta ciutat. Vosaltres elegiu en no res quin futur tindrà Gandia, i a qui li feu els aplaudiments, perquè facen allò que facen tots els grups polítics, nosaltres, les persones, tenim sempre l’última paraula en cada una de les eleccions que tinguem.

Començar a escriure esperant que et vinga a la ment allò que saps que vols dir a la gent i no saps ben bé com començar. És que, possiblement, jo tinc moltes coses a dir.

Quan era menudeta, el meu pare ja em portava a xerrades que organitzava la Unitat del Poble Valencià a Gandia. Recorde allò de l’autofinançament valencià, o que Madrid marginava sempre els valencians amb les inversions i els pressupostos de l’estat. Aleshores jo era una xiqueta de 9 anys que començava a tindre inquietuds per allò que deien uns senyors que semblaven estar implicats en per la defensa del seu territori.

Jo ja vaig poder realitzar els meus estudis bàsics en valencià, quan començaven a existir les línies de valencià als col·legis públics. Recorde que érem els estranys, els qui estudiàvem una llengua que no servia per a res. Hui done gràcies a aquelles persones que van aconseguir que jo estudiara la llengua del meu poble. També recorde els menyspreus i els insults per estudiar en valencià, i els comentaris d’allò de: “hablame en español que no te entiendo” o “los marginados de la línia…” Eren altres temps, més avançats, però també patirem els menyspreus cap a allò que érem: uns valencians que parlàvem valencià i que a més, l’estudiàvem. Estudiàvem història, ciències naturals, matemàtiques…era la llengua que parlàvem a casa. No puc no estimar per tant ser una valencianoparlant que va poder, malgrat tot, conviure amb la seua llengua.

A la Universitat, a diferència de la majoria dels meus amics, jo si vaig poder elegir realitzar la meua carrera universitària íntegrament en llengua vehicular valenciana, tot i que sempre aplegava aquell professor que sabent que estava dirigint-se a una gent matriculada en valencià, s’atrevia a dir que feia la classe en castellà “porque era como tenía los apuntes”. Aleshores tots callàvem, hui no pense callar. Però he de dir que fou una excepció perquè no vaig tindre problemes per realitzar la majoria de les matèries en la llengua que jo havia triat.

Totes estes circumstàncies em feien sentir una estima especial per la meua terra, la meua cultura, la meua llengua i la seua gent. Després començava a observar “els malos” volent destrossar-ho tot, i jo començava a protestar al carrer. No entenia allò dels camps de golf per tots els llocs, ni la insistència dels polítics del PP per realitzar-los, ni compartia les paraules de Jordi Pujol un any a la Casa de la Marquesa de Gandia sobre eixos projectes sense sentit. El temps ens ha demostrat que eres un fracàs.

Quan els meus amics parlaven d’on anirien a sopar els dissabtes, jo ja parlava de tindre a Madrid representants valencians, i parlava com no, del BLOC i del que pretenien. M’indignava la barrera electoral del 5% i intentava dir-li a la gent que hi havia alternativa a votar al PP i al PSOE, la resposta no obstant això, sempre era la mateixa: “és que votar-vos és tirar el vot”. I eixa frase de “tirar el vot” la vam escoltar milers de vegades tots aquells que militants o no del partit, ja lluitàvem per un canvi valencià al nostre territori i a les nostres ciutats. Per això la il·lusió de la representació a les Corts Valencianes, i l’enorme satisfacció que, després de tants i tants menyspreus cap a la idea política que defensàvem, aconseguíem entrar a Madrid, amb una veu valenciana amb seu a València. I molts es sorprenien quan ploràvem d’alegria per només -com ens preguntaven- un diputat a l’estat. Els qui heu viscut estos canvies podreu entendre la satisfacció que sentirem pel fet d’aplegar allà a la capital d’un estat que no ens respecta com a poble. Els esforços, els minuts i segons destinats durant anys a convèncer la gent, havien tingut els seus fruits. Estàvem feliços i ho estem! I què em digueu d’Europa? Representació a Brussel·les! I ara més que mai, podem canviar el panorama actual al País Valencià, i fer fora els corruptes que han malgastat tots els nostres diners amb espectacles. I les ciutats, i els pobles? La gent demana un canvi en la manera de fer política. És el moment de contribuir al canvi, i portar polítics honestos a les institucions valencianes.